Carme Jorques

Comencem pel final. Una finestra amb cortinetes i darrere d'elles una velleta octogenària asseguda en el seu balancí observant amb ulls eixerits i mirada extraviada l'horitzó que punteja la tanca del seu jardí. Un xicotet edèn poblat d'acàcies, buganvilles, jacarandes, geranis barrejats amb timons i brots de sàlvia, calèndules i espígols que conformen un paisatge que concreta l'autèntica dimensió del territori que ocupa la seua ment, tan delicada com resolta, tan indulgent com intransigent segons quines coses.

Sense moure una pestanya imagina els milers de vegades que va anar i a tornar de l'institut en què va desplegar les seues habilitats professionals durant dècades contribuint amb passió a l'emancipació de centúries de xiques i xics, habitants d'un barri de desheretats i no obstant això paradoxalment rics en generositat i compromís. Allí, com a la seua casa i on ha intervingut (València, Tarragona, Elx, el Centre de Professors d'Alacant) ha ajudat a modelar amb la passió de les seues mans i la potència del seu intel·lecte àmplies parcel·les del batxillerat artístic, que va materialitzar en la pràctica erigint l'IES Verge del Remei com una referència d'aquesta faceta de l'educació institucional tant a la ciutat com al país. Sovint la imagine deambulant per aqueix particular hàbitat, sens dubte un dels seus predilectes. Allà la veig embullada sempre amb la gent, siguen col·legues, alumnes, famílies, potestats o ciutadans del comú.

Carme és persona accessible, pròxima, entranyablement amistosa i familiar. Òbviament a la seua manera, perquè ella és com és, “socarrada” del Raval,  obstinada en la defensa de les seues idees i dels seus senyals identitaris. Persona apegada a la seua terra, a les seues vicissituds i als seus habitants. Tal vegada per eixa propensió a l'arrelament, per la seua estima de l'espai vital quotidià, va determinar amb el seu inseparable company fer com aquell vell ferroviari que en jubilar-se va instal·lar el seu estatge en una via morta, just al costat del baixador que resistia al costat de la vella i enyorada estació, la seua utopia. En aquest cas es tracta d'una casa àmplia i bella, amb prestància no exempta de funcionalitat, situada en la rodalia de la seua particular Arcàdia, que tots dos gaudeixen compartint-la amb familiars, amistats i afins.

A penes mitja hora després, o vint anys abans, que el mateix dóna –què importa a hores d'ara la mesura del temps!– observe a la nostra protagonista discutint amb els seus col·legues i deixebles, fent broma amb els seus amics, pintors i professors (també certs polítics), treballant amb nocturnitat i laboriositat, bregant per dissipar la boira que hidrata certs espais evanescents ensutjats de grafit, o conformant suports que de vegades acullen composicions inapel·lablement figuratives i altres emparen textures d'aparença ingènua que, per poc que les mires, traspuen riquesa cromàtica i simplificació formal que recorden a l'estètica de Tàpies i evidencien influències mironianes; fins i tot apunten a l'elegància i a la senzillesa característiques de l'art oriental.

Un fictici viatge en el temps posa davant els meus ulls la imatge esvaïda, en blanc i negre, d'una bella joveneta freqüentant les classes que s'imparteixen en la vetusta Escola de Belles Arts de Sant Carles, de la Universitat Politècnica de València. Somia amb ser artista i compatibilitza els seus deures i èxits acadèmics amb una intensa vida social que l'acosta a les avantguardes artístiques i polítiques, unes referències que romandran en el substrat de la seua vida personal i artística al llarg dels anys. Un nou malabarisme cronològic m'ofereix la figura de Carme embullada entre ordinadors, programes informàtics i aplicacions. Contraste la intensa passió que posa en tot allò que emprèn, la seducció que desplega per a embarcar en els seus projectes a quantes persones té al seu abast, la seua capacitat organitzativa, la seua vocació de lideratge, el seu infinit entusiasme pel que li agrada fer.

Si alguna cosa resulta especialment valuosa en aquest temps de complexitat és saber què es vol, reconèixer-se en una identitat autèntica i ser capaç de projectar-se des d'ella. Estem tan acostumats a moure'ns per inèrcia o a ser influenciats pels altres que sovint oblidem quelcom tan primordial com connectar amb els nostres vertaders desitjos. No és el cas de la nostra protagonista, plenament acoblada amb ella mateixa i amb la seua història personal. Estic convençut que fa anys que va assimilar que el difícil en la vida és saber el que es vol, perquè fer-ho sempre resulta molt més fàcil.

Guiat pel seu pragmatisme m'obstine a reprendre la seqüència del relat que retorna a Carme als seus orígens. Torna a Moixent per a transfigurar-se en aquella xiqueta que joguinejava en el taller del seu avi, furgant entre els retalls de fusta, somiant amb els objectes i figures que amagaven les seues vetes, construint cridaners i alternatius bastidors i suports per a les seues teles, mirant la realitat amb els mateixos ulls eixerits, imaginant l'infinit món que li aguarda just darrere d'eixe tapial que hui acull el jardí del seu esbarjo. On, ara sí, reposa la seua imaginació amb els ulls mig aclucats.