Surant

Dimarts passat, 18 d'octubre, Lluís Soler i Dora Baldó em van convidar a fer la presentació del seu poemari Surant. L'acte es va desenvolupar en la llibreria 80 Mundos d'Alacant, i el que segueix és una síntesi de la meua intervenció.

«En primer lloc, vull agrair a Dora i a Lluís la seua amable invitació per a participar en aquesta presentació de Surant, el poemari que, com assenyalen ambdós, han escrit a quatre mans. La poesia ens convoca hui, en aquesta llibreria, per a compartir una vetlada emocional i literària.  Participar en aquest acte representa un gran honor per a mi.

Per enèsima vegada, he d’agrair els fruits de l'amistat, una de les meues grans passions. No tinc cap mena de dubte que ella és l'únic motiu realment versemblant per a justificar la tasca que m'han assignat aquesta vesprada. La meua amistat amb Lluís es remunta moltíssims anys enrere. La iniciàrem fa quasi mig segle, quan ens estrenàvem en la professió d'educadors. En aquells dies compartíem inquietuds, ocupacions i preocupacions pedagògiques, didàctiques i fins i tot filosòfiques. He de dir que, malgrat l’imparable curs del temps i de la història, encara ens agrada raonar entorn de tots aquests assumptes i de molts altres. A més a mes, en aquells anys, que ara semblen tan llunyans, cooperàrem en la criança dels nostres fills i filles, uns xiquets acabadets d’arribar a la vida que, junt al seus pares i mares, gaudiren d’estrets llaços emocionals amb un grup de persones que aleshores varen ser molt importants per a les nostres vides.

A Dora l'he coneguda recentment. No obstant això, els breus espais de temps que hem compartit em posen en la pista de la bona sintonia. Cosa previsible, d'altra banda, perquè també ella ha desplegat una àmplia i fructífera trajectòria com a educadora, i això marca. A la fi, podem dir que la aleatorietat ha farcit aquesta mena d’aplec d’educadors lletraferits, que hui ens hem convocat ací per celebrar el natalici d’un llibre entranyable.

Sabem per experiència que l'amistat és una manera fascinant de voler-se, de la qual hi ha tantes versions com persones. L’amistat és un vincle afectiu modelat per la facultat més genuïna dels éssers humans: la llibertat. Sóc un devot de l'amistat i, per això, considere un honor que un sentiment tan positiu, que una virtut tan rellevant, siga la causa que explique la meua presència hui ací. De manera que, Lluís i Dora, Dora i Lluís, gràcies per la vostra invitació però, molt especialment, gràcies per la vostra amistat.

Vull aprofitar per a felicitar a Glòria Agulló Alemany i a la institució que representa, El soterrani de les meravelles, per la magnífica edició del poemari de Dora i Lluís, fruit d'un gust i una sensibilitat plenament concorde amb la delicadesa dels poemes que inclou. També a les il·lustradores Paloma Torrente i Pilar García-Morato i al propi Lluís, que han fet una tasca excel·lent que aconsegueix alluentar el text.

Faig un esment especial i agraïsc als responsables de la llibreria 80 Mundos, especialment a Carmen, per la seua disposició per a acollir tan receptiva i afectuosament la presentació d'un llibre de poesia..., i en valencià. La qual cosa, com sabem, no és poca cosa precisament a Alacant.

Compartisc amb els autors i amb Baltasar Ripoll, l'autor del pròleg, que Surant és un llibre de poesia que han bastit dues intel·ligències que aconsegueixen escriure —diria que prou sincronitzadament— a quatre mans. Dues entitats bifurcades i simultàniament assemblades. Dues voluntats que s'han retrobat i han travat una inusual —i no menys subjugant— sinergia, harmonitzant interès i preocupació, emocions i reflexions entorn de nuclis semàntics compartits.

Sobre aquestes premisses, despleguen els secrets de les seues emocions i obsessions a força d'exercitar el vell ofici que, com ens recorda Luis G. Montero, aspira a trobar les «paraules amb les quals posar nom al no saber». Dora i Lluís han mancomunat les seues destreses per a construir quatre dotzenes de poemes, amb enfocaments tan diversos com complementàries són les seues perspectives. De vegades troben el pretext per a escriure en experiències estrictament materials. En altres, les seues inquietuds arrelen en un magma rotundament immaterial. Hi ha ocasions en les quals s'abandonen als braços de sentiments i emocions, traslladant-nos els seus gojos i afliccions. En algun cas, recalen, fins i tot, en l'aridesa del més descarnat enfocament racional.

Dora i Lluís ens ofereixen en el seu poemari cinquanta-un poemes, que han agrupat en set apartats encapçalats per rètols tan suggeridors com esclaridors. Són: laberint, pedra, flaire, la força, paraules, fills del sol i glops. No hem de buscar en aquest poemari una confrontació de visions antagòniques o divergents. Tampoc no trobarem indicis que advertisquen d'intencions u obsessions per prolongar la mirada de l'altre. Ben al contrari, en les seues pàgines, ressonen veus de persones genuïnes i madures, que comparteixen experiències i records, certeses i incerteses.

En el llibre descobrirem dos al·legats, revestits unes vegades d'amabilitat i unes altres de transcendència, aportant sempre un rosari de percepcions, sentiments, emocions i reflexions que han encertat a harmonitzar amb el rerefons del paisatge de la immediatesa, representat en aquest cas pel territori que va acollir les seues infanteses i ha emparat les seues vides, amb els seus afanys i els seus somnis. A vegades, les veus de Dora i Lluís ressonen amb genuïna especificitat, potser reivindicant la seua inequívoca individualitat. Però, en altres, es confonen de tal manera que el lector esdevé incapaç d’albirar qui és cadascú a través del seu específic discurs.

En fi, no sóc ací per a disseccionar o per a fer espóiler del poemari. En conseqüència, abandonaré immediatament la temptació d'abordar-lo detalladament perquè, sens dubte, han de ser els privatius interessos dels lectors els que trien l'itinerari per a recórrer-lo i gaudir-lo.

Tanmateix, vull aprofitar aquesta ocasió per a compartir amb vosaltres algunes reflexions sobre l'escriptura.

Formiguegen els qui pensen que fer poesia és comptar síl·labes i buscar rimes. O introduir certs ritmes en els poemes que els facen, diguem-ho així, «fascinants». Sens dubte, totes dues particularitats formen part de la mecànica de la escriptura. Constitueixen elements importants en mans del poeta, encara que no ultrapassen la condició de mitjans al seu abast per a aconseguir el seu autèntic propòsit. Al meu entendre, en la lírica, allò genuïnament rellevant apunta al coneixement de l'univers a través de l'experiència personal del poeta. Allò important en ella és aconseguir convertir la realitat en una construcció coherent i versemblant, que puguem comprendre i aprehendre.

S'ha dit que fer poesia és dir les coses de manera exacta. I efectivament, no els manca raó als qui això argumenten. La poesia consisteix, justament, a explorar i experimentar amb el llenguatge; a buscar incansablement el vers que expressa amb tot l'encert possible el que volem dir. No obstant això, tampoc no cal oblidar que allò autènticament important és construir amb el poema una imatge que servisca per a explicar el que és impossible, perquè només aqueixa imatge ens permetrà contemplar-ho. Un vers permet entendre el que és inexplicable. Mitjançant el poema, una mica del món es transforma en vers i, al seu torn, el vers transforma la realitat.

Així doncs, podria dir-se que la poesia és una porta que remarca la frontera entre el mite, convertit en lírica, i el prosaisme que aporta la més estricta realitat. Una portalada que ens permet passar d'un costat a un altre sabent al que ens exposem. Un portell que, d'altra banda, facilita la llum necessària per a saber i comprendre. I, justament per això, la poesia no pot ser explicada. Això suposaria la mort de qualsevol poema, del vers millor construït, de la seua bellesa. La poesia ha de rebre's amb la ment oberta de bat a bat, assimilant-la des de l'absoluta i infinita capacitat d'imaginació que tenim els éssers humans. I si la comprensió racional es posa en marxa simultàniament, millor que millor. Dit d’una altra manera. Si el poeta té l'obligació d'experimentar el món amb intensitat, el lector ha de rebre el poema amb eixe mateix compromís. Si el poeta està obligat a treballar dur en el seu intent de trobar el vers únic amb el qual poder dir, el lector ha d'afanyar-se per rebre'l sense prejudicis tècnics, sense deixar que vaja per davant el pur raciocini.

Doncs bé, en la meua humil opinió, fer poesia no és escriure amb exquisidesa, ni posar-se misteriós o estrany. Fer poesia no és utilitzar paraules gruixudes per a dir qualsevol cosa. Tampoc no és demostrar un domini de l'escriptura basat en el coneixement del diccionari. Per a mi, fer poesia és trobar en un vers l'única possibilitat que existeix d'expressar això que està i no som capaços d'envoltar-ho per a fer-ho nostre a través del llenguatge.

Quant als estils amb què s'ha escrit el poemari, pocs comentaris puc fer-ne, doncs els autors dediquen alguns paràgrafs a confessar explícitament les seues pretensions respecte d’això. En ells declaren, per exemple —no sense raó— que la seua és una poesia intimista i descriptiva de qüestions que s'aborden escassament. Asseguren que destil·la autenticitat perquè va directa al nucli hermètic de l'ésser, intentant contribuir a dilucidar el sentit de la vida. Els autors atribueixen a la seua lírica la condició de poesia banyada per l'aigua del Mediterrani, bressolada pel llevant i perfumada pel corrent inesgotable de versos aromàtics que alimenten fonts, tolls, canyades i corriols de l'Aitana i el Puig Campana. Confessen que practiquen una escriptura atrevida, allunyada de les doctrines acadèmiques, rigorosa, cuidada, útil i saludable, que ajuda a alliberar tensions i conflictes interns. Poesia, en síntesi, que busca la sonoritat primitiva de la paraula.

Doncs, em sembla que sobren els arguments i abunden els motius per a encetar la lectura del poemari».